Notes del compositor

La música de Per una vall digna, primer que res, ha estat pensada pel mateix audiovisual dedicat a la Valldigna. Però, tot i que ha segut pensada per a les imatges, la música és el principi del tot, o siga el principi per a després realitzar un audiovisual. Tot això significa que s’ha tingut tota la llibertat per composar la música. M’explique, no s’ha hagut de pensar amb un guió, amb uns temps programats,.... i fins i tot amb una música que serveixi per enllaçar preses, tal i com es fa normalment en les músiques originals per al cinema. Tampoc s’han tingut en compte mostres de les imatges amb el que posteriorment s’ha fet el muntatge amb la música, sinó sols coneixements previs que tinc de la Valldigna, com a originari d’aquesta vall que hi sóc.

En segon lloc, era la primera vegada que m’aventurava a compondre una obra per a gran conjunt, puix el que havia fet jo normalment eren quintets de metall, quintets de vent i septets de vent més contrabaix, entre altres. Un conjunt que no arriba a ser el de l’orquestra simfònica o una banda simfònica, però si el d’un grup composat pel vent-fusta i vent-metall de l’esmentada orquestra simfònica, una percussió bastant variada i un contrabaix. En quan a la instrumentació, em vaig arriscar a fer-la després d’escoltar obres per a instruments de vent d’Igor Stravinski (Simfonies per a instruments de vent i Ebony Concert) i del mateix Paul Hindemit (Simfonia per a vents i percussió). Això si, sóc humil, i no vull posar la meva obra al mateix nivell d’aquests compositors. També hi vaig pensar amb una mena de big band, però amb instruments de l’orquestra simfònica, recordant a la coneguda Orquestra de Gil Evans.

Però això si, també hi vaig comptar amb una gamma d’instruments musicals que em donés facilitat per jugar amb la combinació de timbres. És així, que es poden trobar combinacions molt variades: utilització del flautí amb el fagot, flautí o flauta amb clarinet, flautes i oboès, clarinets i oboès, clarinets i fagots, clarinets amb fagots i trompes, cor de trompes, trompetes amb fustes agudes, trompetes i trombons amb o sense tuba, trombons i tuba, grup de metalls sencer, contrabaix amb fustes, contrabaix amb fagots, contrabaix i trombó baix i tuba amb fagots, llàmines amb les fustes (fent melodies o acords), combinació de tota la resta de percussió,.... i tots aquestes combinacions esmentades anteriorment barrejades entre elles.

En el que fa a la música, es tracta d’una barreja entre el llenguatge clàssic i el llenguatge de la música moderna. Una manera de fer servir els dos llenguatges que ben bé recorda al que és: una música per un audiovisual. La música, a més a més, intenta no buscar cap mena d’estructura, però les coneiximents previs no ho acaben d’evitar del tot. L’obra comença directament amb el que serà la melodia principal de l’obra i que s’exposarà en diversos moments de diferents maneres i amb diferents arranjaments. Al voltant d’aquesta melodia aniran apareixent diferents temes musicals que es destacaran pels canvis de dinàmica reflexats amb els volums i les velocitats. Un altre punt en referència a les harmonies és la manera de realitzar-les.

S’ha tingut en compte la recerca de sonoritats d’acords per tal de construir la música, una harmonia basada amb el llenguatge de la música moderna, però també en la superposició melòdica a través de quartes per una part i segones per una altra. I per últim reflexar la utilització d’un altre recurs que és molt típic a la música moderna i concretament a la música funk: els loops. Encara que és molt diferent a aquest estil de música d’origen afroamericà, si que hi ha un moment on a través de la repetició d’un loop fet pels fagots, es van superposant altres loops dels clarinets, greus (trombó baix, tuba, contrabaix, bombo i platerets), trompetes i resta de trombons, aguts (flautes, oboès, xilòfon i caixa) i trompes fins arribar a una escala feta pels creus que porta al clímax de l’obra. En fi, crec que ha segut una bona experiència composar per aquest gran conjunt. Crec que la gran varietat d’instruments fa tenir més possibilitats per la creació d’una obra musical.

Carles Estruch