Cicle de Cinema de Santiago Estruch al Festivern 2007

Els informem que en aquest final d'any podran presenciar algunes de les obres audiovisuals dels germans Santiago i Carles Estruch al cicle "Cinema de la terra" dins del que és el Festivern 2007. Entre aquestes obres audiovisuals es trobarà el nostre primer llargmetratge dedicat a Béla Lugosi i el documentals "Per una vall digna" i "José Escrihuela, Pensaments". Ací sota en teniu un xicotet tast. Per la resta, ja els anirem informant del dia exacte i hora de les projeccions. Fins aviat!

Pas del documental a l'SGAE de València

Els informem que aquest proper dijous 8 de novembre a les 19:30 hores es projectarà el documental musical, junt a altres treballs d'autors del País Valencià. Aquesta projecció tindrà lloc a la seu de l'SGAE de la ciutat de València, carrer Blanqueries número 6 (al costat de les Torres de Serrans). Us hi esperem!

Dades generals del documental

Un documental sobre la Valldigna pensat per ser interpretat en música en directe. Aquesta vegada hem volgut treballar per a la creació d'un audiovisual partint de la música de Carles Estruch, on les imatges del seu germà Santiago han estat a la seva disposició.

Amb aquest audiovisual no sols hem volgut retre homenatge a la Valldigna i a la gent que d'alguna manera o altra fa que aquesta vall siga una vall digna, sinó també al cinema mut, on a principi del segle XX aquest es podia exhibir en música en directe a qualsevol poble que dispongués d'un cinema.

Per una vall digna fou estrenada el passat 25 de febrer de 2007 a l'Auditori de Tavernes de la Valldigna interpretat per l'Orquestra Simfònica Santa Cecília de Cullera sota la direcció del valler Javier Pallàs, obtenint així molta bona resposta per part del públic, ja que gairebé es va omplir el teatre. Per una altra part, no sols es pretén que el documental musical es continue exhibint a la resta de pobles de la Valldigna i altres d'arreu del País Valencià amb la música en directe, sinó que aquest hi participe, a més a més, arreu de festivals internacionals de cinema. Estarem informant-los sempre que vagin eixint novetats en relació al documental musical de Per una vall digna. Moltes gràcies per l'atenció i fins prompte.

Carles Estruch

Sinopsi

La Valldigna s’ha vist últimament emmarcada dins d’unes tendències o accions que busquen el progrès cap a una millor qualitat de vida. Aquestes tendències o accions no han sigut del gust de tots els valldignencs, cosa que ha creat molts punts de vista diferents.

L’audiovisual intenta reflexar la realitat que es viu hui en dia a la Valldigna. O siga, a apropar als valldignencs aquells racons de la Valldigna, que potser alguns encara no hi coneixen, a mostrar els carrers dels pobles amb la seua gent inclosa i a mostrar també les accions de la gent que, d’alguna manera o altra, també s’emmarquen dins de l’actual Valldigna

Fitxa tècnica i artística

Productors: Carles i Santiago Estruch

Música i idea: Carles Estruch i Mansanet

Direcció: Santiago Estruch i Mansanet

Fotografia i Càmera: F.V. Mansanet

Enregistrament, muntatge i edició de la música: Jesús Meló (Estudi IMPACTO-MUSIC)

Muntatge final de la música amb les imatges: Jesús Meló (Estudi IMPACTO-MUSIC) i Santiago Estruch

Direcció musical: Javier Pallàs i Salvador Sebastià

ORQUESTRA SIMFÒNICA de la SOCIETAT MUSICAL INSTRUCTIVA SANTA CECÍLIA DE CULLERA

Flauta/flautí i flauta 2: Tamara del Pilar Montes i Ausiàs Grau

Oboès 1 i 2: Sergio Martínez i Fidel Peris

Clarinet 1 i 2: Núria Garcia i Enrique Sapiña

Fagot 1 i 2: Francisco Vázquez i Enrique Vallet

Trompes 1,2,3 i 4: Joan Català, Òscar Bravo, Marcos Luján i Bruno Gregori

Trompetes 1,2 i 3: Jairo Fons, José Luis Campello i Edgar Luis Tur
Trombons Tenors 1 i 2: Manolo Vallet i Rubén Serrano

Trombó baix: Jorge Escrihuela

Tuba: Federico Sapiña

Contrabaix: Vicent Blasco

Timbales: Enrique Penadés

Llàmines: Enrique Jerónimo Sedón

Caixa i percussió petita: Dario Sala

Bombo i platerets: Jorge Mayor

Notes del director

El documental musical "Per una vall digna", ideat i composat pel meu germà Carles, demostra que el paisatge de la Valldigna i els seus pobles: Barx, Simat, Benifairó i Tavernes, són llocs d’inspiració per a la creació dels nostres treballs, on el que envolta aquest entorn, va més enllà de qualsevol motivació en tractar un tema, sempre que la Valldigna estigui present tant com ficció o documental.

Aquesta importància recau en aquest entorn màgic que és la Valldigna que a la vegada envolta bellesa i misteri. Al contrari d’altres vegades, les imatges s’han posat a la disposició de la música. No com en altres treballs, on la música hi ha estat a la disposició de les imatges. Malgrat ser un treball unificat, aquest s’ha pogut percebre gràcies a la fusió de dos treballs diferenciats unificats (música i imatges), fent-se possible així la seva unificació.

Aquesta darrera producció ha significat un pas endavant en l’elaboració d’una nova pel·lícula, on el sistema d’alta definició (HDV) ha fet possible treure una imatge necessària per mostrar aquest entorn amb tot el seu esplendor. A més a més, tot açò dóna la qualitat de garantir d’una nova producció en el que la seva evolució és cada vegada mes elaborada i perfeccionada tècnicament, ja que les noves tecnologies garanteixen aquesta possibilitat. Aquest treball ha suposat retrobar-me en el documental, gènere que he pogut tractar en altres ocasions: L’ofici de la pedra (1993) Cines (2000) i Salon Cinema Simat (2001) i Les 4 Estacions (2004), fins arribar a l’actual documental de Per una vall digna (2007). A més a més, el proper projecte audiovisual tornarà a ser un documental i es dirà José Escrihuela, Pensaments.

El mes satisfactori d’aquest treball és la gent que fan possible aquests tipus de projectes, ja que sense ells no s’hi podrien fer. Estem parlant de Rafael Puerto, Jesús Meló, Javier Pallàs i tots els musics que hi han col·laborat de la Societat Musical Instructiva de Cullera, Alfonso i Salvador Oltra, Aureli Mansanet, Ximo Santandreu i al meu germà Carles Estruch.

Santiago Estruch

Notes del compositor

La música de Per una vall digna, primer que res, ha estat pensada pel mateix audiovisual dedicat a la Valldigna. Però, tot i que ha segut pensada per a les imatges, la música és el principi del tot, o siga el principi per a després realitzar un audiovisual. Tot això significa que s’ha tingut tota la llibertat per composar la música. M’explique, no s’ha hagut de pensar amb un guió, amb uns temps programats,.... i fins i tot amb una música que serveixi per enllaçar preses, tal i com es fa normalment en les músiques originals per al cinema. Tampoc s’han tingut en compte mostres de les imatges amb el que posteriorment s’ha fet el muntatge amb la música, sinó sols coneixements previs que tinc de la Valldigna, com a originari d’aquesta vall que hi sóc.

En segon lloc, era la primera vegada que m’aventurava a compondre una obra per a gran conjunt, puix el que havia fet jo normalment eren quintets de metall, quintets de vent i septets de vent més contrabaix, entre altres. Un conjunt que no arriba a ser el de l’orquestra simfònica o una banda simfònica, però si el d’un grup composat pel vent-fusta i vent-metall de l’esmentada orquestra simfònica, una percussió bastant variada i un contrabaix. En quan a la instrumentació, em vaig arriscar a fer-la després d’escoltar obres per a instruments de vent d’Igor Stravinski (Simfonies per a instruments de vent i Ebony Concert) i del mateix Paul Hindemit (Simfonia per a vents i percussió). Això si, sóc humil, i no vull posar la meva obra al mateix nivell d’aquests compositors. També hi vaig pensar amb una mena de big band, però amb instruments de l’orquestra simfònica, recordant a la coneguda Orquestra de Gil Evans.

Però això si, també hi vaig comptar amb una gamma d’instruments musicals que em donés facilitat per jugar amb la combinació de timbres. És així, que es poden trobar combinacions molt variades: utilització del flautí amb el fagot, flautí o flauta amb clarinet, flautes i oboès, clarinets i oboès, clarinets i fagots, clarinets amb fagots i trompes, cor de trompes, trompetes amb fustes agudes, trompetes i trombons amb o sense tuba, trombons i tuba, grup de metalls sencer, contrabaix amb fustes, contrabaix amb fagots, contrabaix i trombó baix i tuba amb fagots, llàmines amb les fustes (fent melodies o acords), combinació de tota la resta de percussió,.... i tots aquestes combinacions esmentades anteriorment barrejades entre elles.

En el que fa a la música, es tracta d’una barreja entre el llenguatge clàssic i el llenguatge de la música moderna. Una manera de fer servir els dos llenguatges que ben bé recorda al que és: una música per un audiovisual. La música, a més a més, intenta no buscar cap mena d’estructura, però les coneiximents previs no ho acaben d’evitar del tot. L’obra comença directament amb el que serà la melodia principal de l’obra i que s’exposarà en diversos moments de diferents maneres i amb diferents arranjaments. Al voltant d’aquesta melodia aniran apareixent diferents temes musicals que es destacaran pels canvis de dinàmica reflexats amb els volums i les velocitats. Un altre punt en referència a les harmonies és la manera de realitzar-les.

S’ha tingut en compte la recerca de sonoritats d’acords per tal de construir la música, una harmonia basada amb el llenguatge de la música moderna, però també en la superposició melòdica a través de quartes per una part i segones per una altra. I per últim reflexar la utilització d’un altre recurs que és molt típic a la música moderna i concretament a la música funk: els loops. Encara que és molt diferent a aquest estil de música d’origen afroamericà, si que hi ha un moment on a través de la repetició d’un loop fet pels fagots, es van superposant altres loops dels clarinets, greus (trombó baix, tuba, contrabaix, bombo i platerets), trompetes i resta de trombons, aguts (flautes, oboès, xilòfon i caixa) i trompes fins arribar a una escala feta pels creus que porta al clímax de l’obra. En fi, crec que ha segut una bona experiència composar per aquest gran conjunt. Crec que la gran varietat d’instruments fa tenir més possibilitats per la creació d’una obra musical.

Carles Estruch

Notes del director musical

El primer que sol fer un director abans d’embarcar-se a l’estudi i interpretació d’una obra musical és agafar informació del compositor i de la seva obra. Al compositor el conec personalment des de fa molts anys, però amb la seva tasca de compositor i les seves obres el conec des de fa aproximadament un any, quan va venir a casa meva a comentar-me el projecte i a escoltar algunes de les seves composicions. La meva primera reacció després d’escoltar-les fou una gran sorpresa i em va cridar l’atenció que les instrumentacions eren molt cambrístiques i a més era un vocabulari bastant personal, malgrat tenir influències de la música del segle XX en quan a l’harmonia i el tractament del color i del so, recordant-me l’estil francès de Claude Debussy, Igor Strawinski amb la instrumentació i amb grans influències del jazz i la música moderna. Per una vall digna encara no estava acabada i ja des del principi m’hi vaig il·lusionar en poder-la estrenar, al mateix temps de tenir la partitura per poder-la estudiar. I les ganes es van poder sumar al dir-me que aquesta música aniria acompanyada d’unes imatges de la Valldigna.

Després d’haver passat uns mesos em va presentar la partitura i li vaig comentar alguns retocs en quan als tempos i les articulacions, que per cert, m’hi vaig alegrar que me’ls respectés. El següent pas, molt important, fou amb l’orquestra que l’anàvem a estrenar, ja que jo no dirigia cap formació estable Teníem tres opcions, la primera que havíem pensat fou l’Orquestra Simfònica de la Valldigna, que es va esgotar de seguida per una sèrie de raons de problemes interns de la gestió d’aquesta orquestra. Les altres opcions varen ser la de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València i la de l’Orquestra Simfònica de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera, on finalment per infraestructura i facilitat i sobretot per l’ajuda del director titular de la Banda i Orquestra d’aquesta Societat Musical, Salvador Sebastià, s’hi va estrenar el 25 de març de 2007 a l’auditori de la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna. De totes maneres, un mica més d’un mes abans, hi va haver una pre-estrena sols de la part musical i sota la direcció de Salvador Sebastià a l’Auditori del Mercat de Sant Antoni de Cullera. Quan vaig començar a estudiar l’orquestració de Per una vall digna m’hi vaig adonar que fou el que més m’hi va cridar l’atenció. Això em va fer pensar amb dues orquestracions més o menys dels compositors Joaquín Rodrigo i Igor Strawinski: es tracten de l’Adagio per a instruments de vent de Rodrigo i la Simfonia per a instruments de Strawinski, malgrat aquesta última no tenir percussió i la gama instrumental era una mica més àmplia. Una altra peculiaritat fou: ¿Què feia un contrabaix enmig de tants instruments de vent i percussió? No s’hi va a poder escoltar, però per sorpresa meva tenia un tractament instrumental amb tanta cura de manera que el contrabaix sempre tenia la seva presència, arribant fins i tot a que aquest es quedés sol en un moment. Altre element que em va cridar l’atenció és el gran ventall d’instruments de percussió, tot i que hi vaig fer unes xicotetes modificacions. En quan a la tonalitat, hi vaig percebre clarament que no hi havia cap tonalitat definida al llarg de l’obra, cosa que donava una sensació d’atonalitat amb un tractament harmònic molt personal, particularitat que em va agradar de la composició. El tempo, importantíssim, i més si és una obra musical pensada per a unes imatges, Hi vaig observar que hi havia molts canvis de metrònom, però tots aquests units dintre d’una mateixa obra, malgrat haver-hi clars talls i amb diferents caràcters. Això m’hi va fer pensar d’organitzar-ho per diferents moviments i que al mateix m’hi serviria per al meu estudi personal per a dirigir-la, aleshores vaig començar a seccionar-la i a posar-me referències:

· Andante Gracioso, 1a secció del compàs 1 al 37

· Andante Maestoso, 2a secció del compàs 38 al 56

· Allegro Molto, 3a secció del compàs 57 al 99

· Adagio, 4a secció del compàs 100 al 132

· Allegro Agitato, 5a secció del compàs 133 al 217

· Final, 6a secció del compàs 218 al final

Després d’haver realitzat aquesta distribució hi vaig descobrir, a través de la seva anàlisi formal, que dintre d’aquestes seccions hi havia unes estructures clarament definides. Això em va fer pensar que aquestes seccions estaven clares i que Carles, el compositor, tenia des del punt de vista de la composició, molt ben estructurada i pensada, malgrat no escriure-ho clarament, sinó que s’ha de descobrir a través de l’esmentada anàlisi. Aquest va ser un altre dels elements que més m’hi va il·lusionar al treball de l’estudi. Abans de l’estrena, s’hi va fer l’enregistrament de la música, concretament el 24 de Febrer de 2007, i més tard l’edició d’aquesta i el posterior muntatge i edició amb les imatges. Jo hi vaig estar present a l’estudi, i fou un treball molt curiós, aj que es va fer al contrari de com es sol fer un audiovisual, o sigui, a partir de la música es munten les imatges. Amb això hi vaig poder observar com es complicava encara més el tema de la direcció musical per a la interpretació de la música en viu quadrant-la amb les imatges tal i com s’hi estava realitzant al muntatge final del documental musical a l’estudi. Tot i així, m’ho vaig agafar com un repte personal i vaig haver de profunditzar molt en el que és l’estudi de la música i memoritzar imatges amb música, o sigui tot un treball de “xinesos”, tal i com es sol dir.

Al final va tenir la seva recompensa, encara que les imatges abans dels crèdits finals (que aquests anaven sense música) van acabar 4 o 5 segons abans de la música, ja que crec que el desfasament no fou tan gran per la dificultat que comportava quadrar la música amb les imatges. Per una altra part, sóc conscient en que moment i per què va succeir aquest desajust i es pot reconèixer que són coses del directe i no tenen tanta importància. Però també vull comentar que l’assaig general abans del concert va eixir perfecte i que acabat l’assaig li vaig comentar al Carles: “¿on hi ha que signar per a que al concert surti tan perfecte com a l’assaig general?”

Simplement, per finalitzar, vull felicitar a Carles i al seu germà Santiago pel treball realitzat, per mi ha segut tot un honor poder estrenar aquest documental musical i a la vegada agrair a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, a Salvador Sebastià, a la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera per l’interés i ajut que ens ha pogut realitzar l’estrena i sobretot, personalment, ha segut un treball molt interessant que m’ha produït una gran gratificació i ha contribuït molt positivament a la meva formació com a director.

Javier Pallàs